Carta a un amic defenestrat

Hola a tots, us passo a copiar una carta que m'han fet arribar i que us la vull fer pública perquè m'ha fet sentir més viu que mai, espero que us agradi. He cregut necessari publicar-la al meu blog personal i espero que us agradi.

Benvolgut Vicenç: Els teus companys t’han fet renunciar al càrrec pel qual ells mateixos t’havien elegit. Pots estar segur que no ho varen fer per caprici. Cap partit polític no munta el que han muntat aquí, amb les crítiques i el desgast que saben inevitable quan es munta una així, només perquè la teva cara havia deixat d’agradar als teus companys. T’han fet fora perquè vas cometre uns errors molt greus dels quals, potser, encara no ets prou conscient. Penso que només reconeixent aquests errors podràs superar aquests moments difícils i orientar el teu futur on més et convingui; és per això que vull ajudar-te a descobrir-los. Vicenç, et van fer fora perquè et vas saltar les regles d’un joc que qualsevol persona que es vulgui dedicar professionalment a la política ha de saber i ha de respectar. En la política local i comarcal –deixem la més grossa perquè ara no ens ocupa- els primers dos manaments d’una llei no escrita, però observada per tots amb temor reverencial són, primer: no t’oposis als interessos dels que poden atraure més vots; i segon: ni se’t passi pel cap remenar latrines. Les circumstàncies, en aquests moments, t’obliguen a fer un examen de consciència. A qui no has sabut o no has volgut complaure? Quin personatge o personatges influents d’aquest entorn poden haver pensat que eres un perill per les seves ambicions o per les seves butxaques? T’has posat a remenar, conscientment o per inadvertència, en algun lloc del qual no s’ha de deixar sortir la pudor? No comparteixo la teva opinió de que això t’ho han fet per ser jove i que als joves no els volen per res. Dona una ullada al panorama nacional. El partits i els governs estan plens de joves a tots els nivells; joves que han entès les regles del joc i saben que, si no accepten i callen, ja es poden acomiadar del seu càrrec. El nostre sistema electoral exigeix al votant que, junt amb el cap de llista, voti per una cort de polítics teledirigits, es a dir, joves i menys joves que tenen el compromís d’observar la disciplina del seu partit, de repetir les consignes que li ordena el partit i d’actuar d’acord amb l’estratègia que ha dissenyat la cúpula del partit. Qui no ho fa així, tingui l’edat que tingui, no surt a la propera llista. El que t’han fet no t’ho han fet per ser jove, t’ho han fet per voler dir la teva sense entendre que t’havien posat on t’havien posat pera què fessis i diguessis el que et manaven aquells que tenien poder real. No sé com no et vas adonar. La història és tan vella com el llibre del Gènesi. No vas estudiar al cole la història d’Esau i Jacob? Esau era l’hereu, però tenia gana. Jacob era el petit, però tenia les llenties. Qui tenia el poder? El poder l’ha tingut sempre l’amo de les llenties, dels diners, dels vots. Uns utilitzen aquest poder per obtenir càrrecs. Són els menys, però. La majoria dels poderosos prefereixen conservar el seu poder mantenint-se a l’ombra, evitant arriscar-lo en el joc polític, utilitzant-lo per posar i mantenir en els càrrecs a aquells que estiguin disposats a reverenciar-lo i a no posar-lo mai en perill. Així ha estat fins ara el joc polític i així continuarà fins que un grup d’homes i dones de qualsevol edat decideixi posar el millor de les seves facultats i dels seus coneixements per canviar el sistema proposant una nova forma de fer política. Només des de la independència de qui no te cap aspiració a perdre ni cap ambició a guanyar dins d’un partit polític vigent, es pot pressionar als polítics exigint transparència, denunciant irregularitats, aportant idees i opinions en tots els fòrums possibles i tenint la valentia de presentar-se com a independents oferint programes sòlids concebuts pel be de tots. El que facis d’aquí en endavant és cosa teva. Ets tu qui ha de decidir si acceptes les regles del joc o si lluites des de fora per a que aquestes regles puguin canviar. Jo només puc demanar-te que reflexionis sobre una realitat que cada dia resulta més evident per la gent d’a peu: el preu que han de pagar els polítics pel plaer de fer veure que tenen poder, és el descrèdit.